Viatges d'anada: d’abril 2020

dimecres, 15 d’abril del 2020

Nepal 2017

L'abril del 2017 vam anar al Nepal a fer el trekking dels Annapurnas i aquí deixo el vídeo que finalment he muntat!

dimarts, 14 d’abril del 2020

Col de la Bonette. Alps 2016 dia 1

En principi, la ruta més alta d'Europa... millor deixem-m'ho en una de les més altes!

Al setembre de 2016, després d'una setmana de viatge per Islàndia amb el Marc Godall, un viatge increïble per cert, perquè aquest país és paisatgísticament impressionant, vaig arribar de nou a casa sabent que em quedava una setmana més per gaudir de les meves vacances. Ja durant els últims dies de vacances per Islàndia anava rumiant com passaria aquests dies que em restaven, i una idea se'm va ficar al cap: carregar la bici de carretera al cotxe i visitar per primer cop a la meva vida els Alps! Sempre havia volgut escalar amb la bicicleta aquells ports per on passaven el Tour de França i el Giro d'Itàlia, aquells colls tan alts i amb aquelles pendents vertiginoses, envoltades de paisatges d'escàndol.

Quan vaig arribar a casa ja ho tenia a coll avall. Me n'anava! El meu pare, quan ho va saber, em va tractar de boig, que ón anava sol tan lluny a pujar i baixar muntanyes amb bicicleta, amb la perillositat que té. Dues hores més tard, em va dir que volia acompayar-me! La veritat és que ell tampoc havia anat mai als Alps a fer ciclisme, i en tenia tantes ganes com jo. La condició que vaig ficar és que havia de ser un viatge low-cost, i que dormiríem en tenda en un càmping a Briançon. Mon pare, pobre, va haver de dir que sí, sense saber el què li esperava, feia tants anys que dormia sobre un llitet! Dit i fet, vam preparar les motxilles, vam carregar les bicicletes al cotxe, i vam sortir després de sopar directe a les muntanyes alpines!

Tota la nit conduint i escoltant la ràdio francesa, Radio Nostalgy (l'única emissora potable però molt xula) i ens plantem a Barcelonette, als Alps Marítims de l'Alta Provença, a les 7 del matí. L'hora perfecta per fer un cafè i un entrepà amb pantalons curts i jaqueta, que fa bastant més fred que a casa nostra a aquesta hora. El Dani no sabia ni on anàvem, aquí el sherpa de l'expedició era un servidor, que m'havia passat el viatge planificant rutes amb el mapa en paper de França (no hi havia 4G per Europa en aquell llavors!) i marcant amb llapis les rutes que podíem fer.

Evidentment, després de fer ruta de nit, vam arribar d'empalmada i mentre esmorzàvem, cansats del trajecte, era hora de decidir què feiem...

- Bueno, Joan, i què hem de fer avui?

- Aviam, per aquí la vora hi ha uns quants ports dels macos per fer. He vist un, que es diu la Bonette, que es veu que és el més alt d'Europa, arriba a 2800 metres d'altitud.

- Cullons...

- Però la pendent no és gaire forta!

- Si, ja m'ho conec això...

- Avui fa Sol i molt bon dia. Fem aquest i així ens el traiem de sobre? És obligatori fer-lo aquest!

- No em sona aquesta muntanya del Tour, ja ho has mirat bé això?

- Que sí! Mira, està aquí marcat!!

- Bueno, però tu saps com s'hi va?

I ja està. Enredat. A pel cim del ciclisme alpí! Amb 62 anys el paio es fotria un bitxarraco entre pit i esquena!

La veritat és que no és un dels ports famosos del Tour. S'ha travessat poques vegades durant la seva història, ja que és una zona menys comercial i coneguda (sense grans pistes d'esquí ni altres activitats d'oci). La vessant que vam pujar nosaltres comença a Jaussiers. El port són uns 24km amb una pendent mitjana de 6,7%. No és excessivament dur per la pendent, però estàs molta estona per sobre dels 2000m, amb la qual cosa el cansament és major perquè hi ha menys oxigen a l'aire, fet al qual estem poc acostumats la majoria. I és que el Col de la Bonette arriba als 2802m!!!

Al peu del port hi ha un cartell que posa que és el port més alt d'Europa, els francesos te'l venen així, i evidentment nosaltres estàvem eufòrics, coneixedors de l'empresa que estàvem a punt de fer, però el tema té trampa... Anem a repassar una mica la seva història.

El 1861 l'emperador Napoleó III va manar fer aquesta ruta per unir les valls que alberguen Niça i Briançon, amb motius militars. Aquesta carretera passaria pel Coll de Restefond arribant als 2656m d'altitud. Uns cent anys després, vora el 1960, dominats per un atac de megalomania, els francesos de la zona van asfaltar més tram de carretera fins al Coll de la Bonette, a 2715m, i no tan sols això sinó que la cosa arribava més lluny: un bucle en forma de llaç fins a un punt més alt situat a 2802m, tan sols per endur-se el mèrit de ser la carretera més alta dels Alps i d'Europa! La veritat és que ni una cosa ni l'altra. La carretera més alta d'europa arriba al Pico Veleta (3392m), a Andalusia, la dels Alps la Tiefenbachferner a Àustria (2830m), i el port de pas de muntanya (els ports uneixen dos vessants) és el Col del Iseran (2770m) també als Alps.

La veritat ésque venia d'un estiu sense montar gaire en bicicleta i se'm va fer llarga la pujada. El meu pare em va haver d'anar esperant i vaig haver de parar un parell de cops a menjar i agafar aire. No obstant, el dia era radiant i la llum il·luminava la vall i aquelles muntayes tan poc agobiants, més aviat obertes i amigables. Vam trobar bastanta gent pujat, molts motoristes i molts ciclistes, té pinta de ser un ascens prestigiós! Tot acompanyava per gaudir d'una pujada de les guapes, amb el punt de sofriment que en el fons a alguns tant ens agrada!

A l'acabar l'ascens i fetes les fotos de rigor, vam fer una baixada a tota pastilla i un cop baix, encara ens quedaven ganes de més, i tot i que no ens la vam jugar a pujar un altre port, vam decidir pujar a l'estació de Pra-Loup, d'uns 7,5km al 6,6%, per rematar el dia! El lloc on Bernard Thevenet li va robar el maillot groc al Caníbal Eddy Merckx, el belga guanyador de 5 Tours i considerat el millor ciclista de la història. Aquell dia a Pra-Loup, Merckx es vestiria per últim cop el maillot groc i s'acabaria el seu domini de tants anys en el ciclisme, devorant carreres.

Al final vam fer un 80km amb uns 2000m de desnivell acumulat.

Aquella nit al càmping de Briançon vam caure rodons...

Llavors no ho sabíem però acabàvem de començar la primera aventura en bicicleta de moltes altres que vindrien pels Alps, deixant-nos conquistar pels ports més alts, durs i preciosos d'Europa!

Altimetia de la Bonette de la web altimetrias.com

Amb aquest ninot es comença l'ascensió

Vam haver de parar per menjar i de pas, veure com el port zigzaguejava per la vall

Trobem el Llac de Essauprés, no està mal!

Com la carretera puja fins a la Bonette. Al fons, es veu el llaç que traça la carretera al voltant del Pic de la Bonette

El Dani pujant a ritme

Yeaaaah!! Vaig carregat eeeh... carregat de punyetes!!

Passat el Coll, només queda fer el bucle final que envolta el Pic, artificialment creat per ser el més alt!

Pare i fill a la cima!

Les vistes que s'estenen direcció a Niça i un mar que no està tan lluny...

Per si no en teniem prou, una cima més!

Aquí el Caníbal, Eddy Merckx, va perdre el seu regnat en el ciclisme

El Caníbal de vegetals

Altimetria de l'estació de Pra-Loup

I l'endemà una aventurilla més!!

dissabte, 11 d’abril del 2020

Bivac sota el Pic de Sacroux

El cap de setmana del 15 i 16 de febrer el 2020 vaig fer aquesta ruta en solitari, pujant al Pic de Sacroux, un magnífic mirador del massís de la Maladeta, per acabar dormint a les seves faldes fent un bivac després d'haver excavat a la neu i gaudir d'unes bones vistes en les millors hores del dia.

El dormitori

Distància: 9km

Desnivell: 950m més o menys

Alçada màxima: 2.671m

Temps de pujada: 2:30h

Temps de baixada: 2:00h

Dades ruta Strava: https://www.strava.com/activities/3135783278/overview

El massís de la Maladeta a la posta de Sol

El pic de Sacroux no és un pic difícil, sinó al contrari. El desnivell va acabar sent de quasi 1000m, però amb neu va ser força agraït ja que la neu que em vaig acabar trobant sobre els 2000m d'altitud estava en bon estat i permetia pujar i baixar de forma senzilla. Això sí, amb grampons. I a la pala final, la que afronta la petita cresta cimera, sí que estava fora inclinada i vaig haver de tirar de piolet per ajudar-me a pujar. No és excessivament complicada, però sí que s'ha de vigilar i fer els passos correctament perquè una caiguda pot ser molt perillosa per la seva inclinació.

Aquest hivern no he fet quasi bé gens de muntanya al Pirineu i la meteorologia havia de ser molt bona, de manera que em vaig decidir pujar aquest pic després de rastrejar algunes rutes i veure aquesta del blog de "lameteoqueviene", que us recomano molt per la bona explicació de multitud de rutes i pels partes meteorològics que fa cada setmana per saber com pot estar el temps al Pirineu:

http://lameteoqueviene.blogspot.com/2020/02/sacroux-nieve-primavera-al-sol-llanos.html

Ho vaig acabar fent sol, ja que cap dels meus amics podia i estava una mica cansat d'esperar a que algú s'animés a fer una activitat com aquesta. Fer-ho en solitari té alguns avantatges i d'altres inconvenients. Em vaig assegurar que fos una zona sense risc d'allaus i el menys perillosa possible, ja que anant sol no val la pena exposar-se amb excés. Sempre que faig activitats en solitari, comparteixo el track de la ruta del Wikiloc a un parell d'amics i un pronòstic d'horaris, perquè si mai passés alguna cosa, sabessin ón han de venir-me a buscar. La llàstima de fer-ho sol és que no ho comparteixes i que en un futur no podràs recordar l'experiència amb ningú, a més que et deixes pel camí les conyes, les mofes, les rialles i totes aquelles converses terapèutiques que aconseguim tenir a la natura, allunyats del dia a dia urbà, superficial i materialista. No obstant, fer-ho en solitari és interessant des d'altres perspectives, perquè al cap i a la fi un ha de prendre les seves pròpies decisions i afrontar-ne les conseqüències, i t'has de menjar amb patates les decisions que hagis pres, encara que no hagin estat gaire encertades. En el meu cas, vaig topar-me amb una nit amb molt de vent i quasi bé no vaig dormir, no pel fred (que no en vaig patir gens dins el sac) sinó pel vent que semblava que se'm volia endur vés a saber ón. I això que volia dormir dalt de tot del cim... impossible.

La ruta comença on mor la carretera que segueix de Benasque a Llanos del Hospital. Allà seguirem les marques verdes clares i fosques, que s'endinsen al bosc en direcció nord-est per sortir-ne després a la zona on ja podem calçar-nos els crampons. Una mica més amunt ens trobem l'Ibón de la Solana, petit i congelat, per canviar de direcció cap al nord-oest i buscar el proper Ibón de Gorgutes. Per trobar-lo, anirem pujant sense cap dificultat fins que apareix als nostres peus. Amb la neu glaçada hem d'anar amb cautela amb la inclinació del llom de la muntanya. Continuem i deixem a la nostra dreta el Port de la Glera o Port de Gorgutes, que es troba a quasi 2400m i ens endinsa cap a França. En comptes d'això seguim a l'esquerra i pugem per una forta pendent que ens duu a un replà, ja a uns 2500m. Davant nostre ja podem contemplar la pala final, una mica glaçada a l'hora de la tarda en què hi vaig passar, i més pronunciada del què em pensava... Amb un fort vent, vaig pujar tímidament per la dreta de la roca fins a trobar el coll i finalment el pic del Sacroux.

La meva intenció era bivaquejar a la cima, però el vent era infernal, i era tasca impossible dormir allà dalt. Unes quantes fotos i algun vídeo i avall, que el vent et deixa glaçat! Més avall, al replà, més a la dreta vaig trobar un lloc molt adequat per a fer el bivac, ja que hi una roca gegant que amb al vent ha aconseguit fer un forat a tot el seu voltant. Aprofito el forat per acabar d'excavar-me un de ben tancat i llestos!

La nit no va ser freda per ser hivern, però el fort vent em va impedir dormir massa la veritat. Tot i això, un bon sopar i el vinet van fer de la posta de Sol un moment molt màgic que vaig poder gaudir amb molta alegria. Al matí següent pretenia tornar a pujar el Sacroux però el vent era gèlid i exagerat i no em venia ni de gust fer-ho... Una mica de fruita mentre veia despertar-se el dia i sortir el Sol, desmontar el xiringuito i cap avall a fer un got de llet amb cereals tot veient l'Aneto i els Llanos del Hospital. Em vaig trobar poca gent fent la ruta, alguns d'ells fent esquí de muntanya, com deurien gaudir!

Doncs una bonica excursió en solitari; feia molt que no feia una activitat d'aquestes sol i el primer cop dormint a la neu, i tan amunt. Sempre s'aprèn coses noves en aquesta mena de peripècies en la solitud, sobretot d'un mateix. No obstant, vaig trobar a faltar la companyia i les rialles. Esperem repetir-ho d'aquí poc, compartint l'experiència.

Fins la propera aventura!